Al poeta

A Julià Casas, el meu avi, que ens va deixar el febrer passat.

     És ara quan sento el pas del temps
i el buit que tinc és un forat negre.

     Ara que has marxat, hi ha tant...
Tant que resta en el record...
en la ment... en el cor...
i el que dol és que aflori
tant tard,
quan el receptor ja no hi és.

     Has estat sempre el meu únic avi,
tot i que els cognoms son diferents.
M’agradaria, allà on siguis,
que al teu costat m’hi guardis un seient.

     Difícil d’entendre pels uns,
filòsof i poeta per d’altres,
de Vilassar a la Bisbal
i els últims temps a Vilafranca.

     Em vas demostrar que cal defensar
el pensament davant els altres
sense la força ni el poder
i que els sentiments
no es poden demostrar amb paraules.

L’ «¿en vols?» es va morir
i el «Té!» encara es manté.”  Recordes?