dimarts, 29 de juny del 2010

Jardí particular

El 22 de maig vam compartir un matí de poesia amb la Pilar Cabot al seu "jardí particular".


 Ella és bella, d’entre els cards que et volten,
bé sap el que vols, no et fa cap retret.
Vol ser d’una peça, independent
en el fons de l’ànima, no l’entens.

Hi ha un lloc on ella no et deixa entrar
cadenat que porta a un pas estret
clau guardada, parany particular,
que es descobreix si s’és força discret.

No és senzill descobrir tant endins:
podràs el seu secret amagar,
portar-la de viatge mar enllà,
però no podràs entrar en el seu jardí.

El seu cor, vessa pur el sentiment,
besa l’aire del seu pensament,
en el secret jardí lluny de mirades,
que s’obre comptades vegades.

Quan entris en el jardí,
entre somnis d’or,
sabràs on ets:
en el seu jardí,
secret interior.
No fugis d’allí,
no tinguis por,
Llepa el nèctar,
mossega les flors,
assaboreix la màgia
de ser serf del seu amor.





dissabte, 26 de juny del 2010

Silenci groc


El carrer és un pou
i han encès candeles.
Han estès les veles
per si al cel plou.

Alguna cosa es cou
entre les veïnes.
Porten sedes fines
i un cert enrenou.

El rovell de l’ou
trenca les llambordes
i enfila les copes
d’un vespre tot nou.

dimecres, 23 de juny del 2010

Al poeta


A Julià Casas, el meu avi, que ens va deixar el febrer passat.



     És ara quan sento el pas del temps
i el buit que tinc és un forat negre.

     Ara que has marxat, hi ha tant...
Tant que resta en el record...
en la ment... en el cor...
i el que dol és que aflori
tant tard,
quan el receptor ja no hi és.

     Has estat sempre el meu únic avi,
tot i que els cognoms son diferents.
M’agradaria, allà on siguis,
que al teu costat m’hi guardis un seient.

     Difícil d’entendre pels uns,
filòsof i poeta per d’altres,
de Vilassar a la Bisbal
i els últims temps a Vilafranca.

     Em vas demostrar que cal defensar
el pensament davant els altres
sense la força ni el poder
i que els sentiments
no es poden demostrar amb paraules.
L’ «¿en vols?» es va morir
i el «Té!» encara es manté.”  Recordes?

 


diumenge, 13 de juny del 2010

Agulles enverinades

 

 














Ell cremava ta pell a la nit freda,
llepava ferides, llevava llagues.

Entre la llei i el llindar de l’abisme

lliscaves de plaer mentre et lligava,
en els teus ulls lluïen mil estrelles
i l’ànima dels llençols et xuclava.
Tallaven l’aire les agulles llargues,
enfilades d’un líquid oníric:
pensament lliure, presó dels lligaments,
pressió alliberava el verí latent.

I et desvetllares en un llit de llàgrimes.


El mon em cau als peus

Per què el meu cor se sent tant malament?
Les portes obertes.


Tinc mil preguntes que em corquen la ment,
que a tothom molesten.
El món cau en picat sota els meus peus,
fora del planeta.

L’amor s’acosta fugisserament,
tothom em detesta.
Soledat, contaminació i guerres,
i tothom de festa.

Passo caminant enmig de la gent,
ningú no em contesta.
Voldria volar i anar-me’n al cel,
i oblidar la resta.


Per què el meu cor se sent tant malament?
Les portes obertes.