Agulles enverinades

 

 

Ell cremava ta pell a la nit freda,
llepava ferides, llevava llagues.

Entre la llei i el llindar de l’abisme
lliscaves de plaer mentre et lligava,
en els teus ulls lluïen mil estrelles
i l’ànima dels llençols et xuclava.

Tallaven l’aire les agulles llargues,

enfilades d’un líquid oníric:
pensament lliure, presó dels lligaments,
pressió alliberava el verí latent.

I et desvetllares en un llit de llàgrimes.

El mon em cau als peus

Per què el meu cor se sent tant malament?
Les portes obertes.


Tinc mil preguntes que em corquen la ment,
que a tothom molesten.
El món cau en picat sota els meus peus,
fora del planeta.

L’amor s’acosta fugisserament,
tothom em detesta.
Soledat, contaminació i guerres,
i tothom de festa.

Passo caminant enmig de la gent,
ningú no em contesta.
Voldria volar i anar-me’n al cel,
i oblidar la resta.


Per què el meu cor se sent tant malament?

Les portes obertes.