EL MÓN EM CAU ALS PEUS

Lloret de Mar

2012-01-04T17:26:00.000+01:00

Enrunada

2011-12-23T17:22:00.004+01:00

(Abans de llegir el poema, heu d'imaginar-vos al mig d'unes runes. Empúries, potser?)

En les resquícies de la memòria

cerco aquella poesia antiga

brillant

com un punt en el temps,

constant

en les finestres de la història.

Però ara...

l'enrunaré del tot,

la deixataré

fins fer-ne trossets de paraula.

I encarregaré als déus,

els fenicis i els romans,

els grecs i els egipcis,

els místics o els profètics,

que abans m'eren imprescindibles,

que barrinin l'esquerda

del darrer mot

fins fer-ne un esvoranc

ben profund

on càpiguen

aquelles paraules que et vull dir

però que no se com ordenar.

Necessitat imperiosa

2010-08-13T11:59:00.001+02:00

Autors: Sara i Esteve Solà (Tiua)
Mides: 70 x 100 cm
Tècnica: mixta al temple

Aquest quadre s’emmarca en el projecte “Parelles artístiques, experiències creatives per la salut mental”, en l’edició del curs 2007/2008, que organitza la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona. En aquest projecte s’ajunten parelles d’artistes, per a fer una creació. Un membre de cada parella és usuari del centre anomenat anteriorment.

NECESSITAT IMPERIOSA I

No puc viure sense tu,
encara que sembli mentida
de tu depèn la meva vida,
i la ràbia se m’endú.

Giro dins un embut
de miratges suïcides
que em controlen dia a dia
i m’apropen més a tu.

Cremo,
sota un cel de fum i estelles,
la palmera dels teus desitjos.

M’aixoplugo,
sota pluja d’humides estrelles,
i m’espolso els teus capritxos.

Algú té un misto, si us plau?

NECESSITAT IMPERIOSA II

Els budells de colors travessen el fantasma blanc,
i he vist sortir fum lívid i roig amb vetes albes
del forat negre que conté l’enteniment estanc,
entre els motlles onírics de les meves fantasies.

Ambiciono una pau que farà fugir el tanc,
el tanc que regalima desassossecs impassibles,
forat negre que agita necessitats imperioses.

Necessito allò que em faria menar al barranc:
el llop amb ulls lluents d’huracà i unes llengües bífides,
que esguerren el seny i l’equilibri sense entrebanc,
a l’aguait dels meus somnis que suren com serpentines.

Ambiciono una pau que farà fugir el tanc,
el tanc que regalima desassossecs impassibles,
forat negre que agita necessitats imperioses.

Jardí particular

2010-06-29T21:36:00.018+02:00

El 22 de maig vam compartir un matí de poesia amb la Pilar Cabot al seu "jardí particular".

Ella és bella, d’entre els cards que et volten,
bé sap el que vols, no et fa cap retret.
Vol ser d’una peça, independent
en el fons de l’ànima, no l’entens.

Hi ha un lloc on ella no et deixa entrar
cadenat que porta a un pas estret
clau guardada, parany particular,
que es descobreix si s’és força discret.

No és senzill descobrir tant endins:
podràs el seu secret amagar,
portar-la de viatge mar enllà,
però no podràs entrar en el seu jardí.

El seu cor, vessa pur el sentiment,
besa l’aire del seu pensament,
en el secret jardí lluny de mirades,
que s’obre comptades vegades.

Quan entris en el jardí,
entre somnis d’or,
sabràs on ets:
en el seu jardí,
secret interior.
No fugis d’allí,
no tinguis por,
Llepa el nèctar,
mossega les flors,
assaboreix la màgia
de ser serf del seu amor.

Silenci groc

2010-06-26T13:44:00.001+02:00

El carrer és un pou
i han encès candeles.
Han estès les veles
per si al cel plou.

Alguna cosa es cou
entre les veïnes.
Porten sedes fines
i un cert enrenou.

El rovell de l’ou
trenca les llambordes
i enfila les copes
d’un vespre tot nou.

Al poeta

2010-06-23T18:07:00.000+02:00

A Julià Casas, el meu avi, que ens va deixar el febrer passat.

     És ara quan sento el pas del temps
i el buit que tinc és un forat negre.

     Ara que has marxat, hi ha tant...
Tant que resta en el record...
en la ment... en el cor...
i el que dol és que aflori
tant tard,
quan el receptor ja no hi és.

     Has estat sempre el meu únic avi,
tot i que els cognoms son diferents.
M’agradaria, allà on siguis,
que al teu costat m’hi guardis un seient.

     Difícil d’entendre pels uns,
filòsof i poeta per d’altres,
de Vilassar a la Bisbal
i els últims temps a Vilafranca.

     Em vas demostrar que cal defensar
el pensament davant els altres
sense la força ni el poder
i que els sentiments
no es poden demostrar amb paraules.

L’ «¿en vols?» es va morir
i el «Té!» encara es manté.” Recordes?

Agulles enverinades

2010-06-13T22:20:00.007+02:00

Ell cremava ta pell a la nit freda,
llepava ferides, llevava llagues.

Entre la llei i el llindar de l’abisme
lliscaves de plaer mentre et lligava,
en els teus ulls lluïen mil estrelles
i l’ànima dels llençols et xuclava.

Tallaven l’aire les agulles llargues,

enfilades d’un líquid oníric:
pensament lliure, presó dels lligaments,
pressió alliberava el verí latent.

I et desvetllares en un llit de llàgrimes.

El mon em cau als peus

2010-06-13T22:05:00.009+02:00

Per què el meu cor se sent tant malament?
Les portes obertes.

Tinc mil preguntes que em corquen la ment,
que a tothom molesten.
El món cau en picat sota els meus peus,
fora del planeta.

L’amor s’acosta fugisserament,
tothom em detesta.
Soledat, contaminació i guerres,
i tothom de festa.

Passo caminant enmig de la gent,
ningú no em contesta.
Voldria volar i anar-me’n al cel,
i oblidar la resta.

Per què el meu cor se sent tant malament?

Les portes obertes.